CAVALL BERNAT. SIS BOTES.

Uep de nou,

Avui el punt de trobada era al bar Anthoni’s de Inca a les nou del matí, per partir tots junts cap a la sortida de l’excursió, la mítica Cavall Bernat, una roca en forma de puny, a més de tres-cents metres damunt la mar, amb un tallat impressionant no apte per gent que pateixi de vertigol.
Ens trobam cinc excursionistes, Albert, Emilio, Tomàs i els dos Manolos, integrants dels famós grup, que varen cantar a Eurovisió fa uns anys. Es fa una aturadeta, per prendre un cafè a Pollença i tot seguit cap a la Cala San Vicens, parlant de la dramàtica situació econòmica i de les culebres estrangeres que estan infectant els camps de Sant Llorenç Descardessar.
La sortida és a les deu en punt del matí, només sortir un animalot disfressat de caçador ens fot dos tirs, sentim ben a prop la passada dels balins, i després de pegar quatre bels i dir-li de tot enfilam la primera de les roques, arribam ben aviat a les onze en punt, tots satisfets, però la felicitat de fer tanta via, no és més que una cortina de fum, pel que ve després, una sèrie de pujades i baixades a unes roques enfilades damunt la mar i que a cada costat tenen uns desnivells que qualsevol errada humana pot acabar amb els ossos de l’errador a la fosa.
HI ha un moment en que tres dels excursionistes, pensant que ja hem arribat a la roca del Cavall Bernat, pugen i deixen els que tenen més vertigen a uns 20 metres a baix, però quan són a dalt s’assabenten que encara queda molt per arribar a meta, per tant en Manolo, es guia, baixa a cercar els restants excursionistes i donen sa volta a la punta de pedra, per trobar-se amb n’Albert i l’altre Manolo.
És aquí on es viuen grans moments de pànic, ja que no hi ha cap tipus de camí i els precipicis fan que qualsevol errada un excursionista es pugui convertir en berenar pels corbs. De nou ens retrobam i tornam pujar un altra roca, pensant de nou que estam davant la definitiva, però de nou, no és així, encara ens resta la més alta, la mítica i esperada per qualsevol caminant amb el títol de les 5 botes a la butxaca.
Amb un esforç sobrehumà aconseguim arribar a dalt, no sense moltes ferides, esgarrinxades i cops, però la cosa val la pena.
És en aquest moment, quant l’excursió deixa de tenir 5 botes per passar a tenir-ne 6, n’Albert treu la 3 Zetas, i un per un tots els elements van fent honor al líquid del Dèu Bacus, un Rioja de reserva en una bona bota de pell, curada amb cognac francès.
Aquest fet, ens anirà molt bé per encaminar la baixada, per una banda, on no hi ha ni camí, ni res que baixa pràcticament en picat i que deixa a cada caminant al seu aire i sota la seva absoluta responsabilitat.
La baixada ens condueix a Cala Bóquer, on tres caminants decideixen posar-se en pilotes i tirar-se a la mar, abans de tornar a Cala san Vicens pel camí pla que passa pel Port de Pollença.Arribam al cotxe set hores després d’haver començat, devers les 17:15, ja només ens resta donar compte d’unes cervesetes i del que queda de vi a la bota al cèntric bar de la cala.
Per visionar totes les fotos, a Web's recomanades i al blog de Comafosca.
Salutacions i fins la propera!!