Després de molts anys pel Pirineu, avui ha estat el dia que he pujat el cim més alt tant del Pirineu com d’Aragó, vaig prometre al meu fill Lluís que hi pujariem junts, encara que no ha pogut estar físicament, si que ha estat al meu costat tot el temps, gràcies LLuís.
Per a començar la ruta, ens dirigim a La Besurta, a on aparcam el vehicle i començam la ruta a les 7 del matí, ams el primer claror del dia. La ruta recomanada ja fa uns mesos és la del Salterillo, ja que les del Portillón i Corones, presenten series dificultats pel gel de la glacera, gel dur com el ciment, que no deixa que les puntes dels grampons s’hi fiquin, essent molt perillós.
Per anar cap el salterillo, el millor és fer el camí d’Aigualluts, també hi podriem arribar per La Renclusa. Jo he anat fins Aigualluts, just després de la cascada, he pogut vadear el riu i començar la forta pujada cap el Collado de la Renclusa, a mitja pujada, sortim per l’esquerra en un encreuament senyalitzat, cap el Ibón de Salterillo, el camí evident i amb fites fins el Ibón.
En arribar al Ibón, hem de seguir per la dreta en un sender a estones difuminat, però ja tenim a la vista a on anam, per tant, si el dia és clar, no tendrem problemes, hi ha diversos senders fitats, tots van al mateix lloc.
Una altra fita important, és arribar a una escultura de ferros de una avioneta caiguda, uns aros de ferro, situats estratègicament damunt una gran roca. Ara tenim el cim a 750 metres de desnivell, més o manco la meitat des de La Besurta.
Comencen les lloses, una zona amb grans lloses de pedra, en el pendent, que van bastant bé per la progressió, en un dia eixut com avui. Ens apropam a la glacera de l’Aneto, trobam un tram senge gel, pel que passam, ja a prop del Collado de Corones, que si te gel, en arribar a baix, hem de voltar per l’esquerra, realitzant algunes trepades fàcils.
Quasi sense adonar-nos arribam a la base de l’Aneto a l’alçada de un petit coll, que separa Aneto de Punta Oliveras, ara ens queda una pedrera, amb un sender bo de fer, fins que arribam al lloc esperat, a on comença l'anomenat Pont de Maoma, un pas de uns 25 metres, amb el buit als dos costat.
Tant havia sentit i vist videos del pas, que semblava que el coneixia, he deixat la motxilla i sense pensar massa he fet aquest darrer tram, vull ser sincer, el pas no representa cap dificultat, més que un ressalt a on a la pujada no hi ha dificultat i si una mica a la baixada, per tant sobrevalorada la seva dificultat, per a persones avesades a aquests indrets.
A dalt, hi ha diverses icones religioses, actualment la gran creu de ferro, està a Benasque en reparació, hi ha una creu destartalada de fusta, que va pujar un francès. He aprofitat per disfrutar de les vistes i per agrair a qui correspon.
He efectuat la baixa pel pas i he arribat al collet, ja que tenia una mica de forces, he pujat la Punta Oliveras Arenas, considerat també un tres mil oficial. Des de la Punta Oliveras, he iniciat la llarga baixada, més o manco pel mateix camí que la pujada, encara que com he comentat, és fàcil seguir vies diferents.
En definitiva, ruta d’anada i tornada de 23 quilovats, amb un desnivell positiu de 1600 metres, realitzada en 9 hores i mitja, comptant aturades.
Mètode MIDE: 4354. DIFÍCIL +4
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada