Un vespre de cel rogenc
baixava un estol de gent,
en llarga filera blanca,
per un desert penyalar,
que en la ribera de mar
forma una estreta calanca.
Eren dels últims vençuts,
muntanyesos qui, batuts
en llur defensa darrera,
escapar del vencedor
conseguien a favor
dels penyals de la ribera.
Ja en la cala, a poc a poc,
anaren a prendre lloc
dins una nau que hi havia.
Era un galió, qui, mig buit,
allà estava per descuit,
sense patró, sense guia.
A on devien anar?
Ningú ho gosà demanar,
ningú hi podia respondre...
Anirien... cap al port,
Ja en la vida, ja en la mort,
Que els hagués de correspondre.
(...)
Sobre la mar que retruny,
sembla a voltes que de lluny
cançons arriben incertes;
i gent de la mar que aquí viu,
Canten-i-dormen ne diu
d’unes
grans roques desertes...
No hi ha millor manera de començar a descriure la
ruta d’ahir que amb aquest poema den Costa i Llobera, que fa menció a la costa que varem recórrer,
i en concret a la gran roca denominada per ell Canten i Dormen de una
espectacular i salvatge bellesa.
La sortida es fa efectuar des de la cala Sant
Vicenç, agafàrem el camí que també feren els presos republicans, segons consta
en una placa al principi, és el camí de Ses Coves Blanques, que acaba en unes
grutes obertes, sembla per a guardar la munició i pujar-la als nius d’ametralladores que hi havia a la part de dalt de les roques per unes cavitats
obertes.
A partir d’aquí, el camí es converteix en sender,
nosaltres el seguim, a vegades abandonant-lo per anar en tot moment per la
cresta i poder gaudir de les vistes. En Manolo, ja arribats a un punt concret
cerca i troba el Pas du Congre (també du Porc o des Forat), pel qual hem de
baixar, en aquest indret hi ha tres possibles passos el citat, el dels Ferros i
el dels Pescadors, pel que més tard pujaríem.
El pas du Congre, té una particularitat, s’ha d’entrar
per un forat de devers 10 metres en baixada, per sortir a una terrassa
vertiginosa que baixa amb una pendent brutal, un pas bastant complicat, en el
que les carritxeres ajuden a favor, ja que serveixen per anar aferrant-se a
elles i no caure.
Una vegada el terreny es suavitza, anàrem a
cercar la part més interior de sa Punta Galera, per passar a l’altre costat, a on
hi ha Cala Castell, sense arribar a la cala començam a transitar pel caos de
pedres que conformen aquest impressionant braç que surt a la mar, fa uns anys
intentàrem anar per l’altre costat i va ser impossible, no sabien que ens trobaríem,
però ben cert que ha valgut la pena, anar i tornar es fa en més o manco tres
hores, és bastant complicat, i en alguns trams hem trobat fites.
Hem dinat a sa Punta, un lloc idíl·lic, amb unes
vistes brutals.
La tornada pel mateix camí, fins a la platja, la
marea anava més baixa i hem pogut passejar una mica per ella.
Des de baix, hem abat a cercar de forma quasi
directa el Pas dels Pescadors, pel qual volíem pujar, una pujada també
vertiginosa, en un mar de càrritx. També hem pogut veure a uns pocs metres el
pas dels Ferros.
El pas dels Pescadors, no es fàcil, no es pot badar,
la caiguda al buit és imminent, i s’han de realitzar algunes petites grimpades.
Una vegada superat el pas, ens hem adreçat a un coll, per baixar de forma
directa al camí, al qual ja hem arribat que fosquejava, ja que avui hem estat
més de 10 hores comptant les aturades. El desnivell acumulat ha estat de uns
700 metres.
Assistents: Catí, Xisca, Pedro, Aina, Nataly,
Manolo i Tomàs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada