Darrera ruta de l’estada a les Valls Occidentals, de nou he
deixat el cotxo a l’aparcament de la Selva de Oza, una mica abans d’arribar al
camping, just de l’aparcament i senyalitzat, surt el sender per anar a pujar la
Peña Forca i el Cuello de Estriviella.
La primera part transcorre pel GR 11 per un estupend camí de
terra enmig de un gran bosc, aquí els denominen selves, alternant pujades amb
alguns trams plans, fins que he sortit de la zona ombrívola, a on el pendent s’ha
accentuat, el recorregut transcorre al costat de un torrent.
Imponent a la dreta la Peña Forca, que com altres cims
denominats iguals, està xapada, una mica més a l’esquerra en direcció de la
marxa el pico Lenito, normalment quan es fa aquesta ruta es pugen tots dos pel
coll que hi ha enmig. Des de baix no he vist que arriba al coll fos feina
fàcil, és veien unes pedreres molt inclinades a dalt. Crec que és més
assequible per la zona sud, des de Siresa, però ja serà en un altre ocasió.
En tot cas, bastant abans d’arribar al Cuello de
Estriviella, s’ha de sortir del GR per l’esquerra,
hi ha una fita que ho marca, però poca cosa més.
Quan em pensava que ja arribava al coll, he trobat dues vies
alternatives, es veu que he pujat per la que no és GR, amb una lleugera grimpada,
es veu que la botella de beguda isotònica, havia sortir una mica de la xarxa i
en un cop sorpresiu, ha sortit i ha començat a baixar per les roques, devers 50
metres pegant bots i s’ha romput, tristament l’he tenguda que deixar, no podia
anar a cercar-la, encara no havia begut,
esperava arribar al coll per fer-ho i només em restava un litre d’aigua.
És veritat que avui el dia era molt fresquet i que jo anava
molt bé, però és un mal assumpte quedar-se sense líquid, he vist que el riu
duia aigua molt neta i que aquesta sortia de les pedres,no venia de cap lloc embassat,
per tant a la baixada he pogut reposar aigua a la botella de metall.
Una vegada he superat el coll, m’he entemut, que era un fals
coll, que el de veritat estava bastant més amunt, per tant he tengut que
continuar pujant, just davall de la Peña Forca. De lluny he pogut veure una
senyalització, per tant aquest si que era el bo, el Cuello de Estriviella, en
arribar a dalt, una gran baixada duu al refugi de Zuritza, ja en terres navarres.
Des del mateix Cuello i seguint unes fites, he arribat a la
Punta Estriviella del mateix nom que el Cuello, a on he descansat una mica i he
contemplat ses magnifiques vistes des dos costats.
La baixada l’he efectuada pel mateix camí, però he variat el
tram a on havia perdut la botella i ha estat que m’he adonat que la via més
fàcil, era aquesta i fins i tot hi havia un cable que ajudava a superar el pas,
amb alguns botets. Ara ja si, he anat tot el temps pel GR, manco el tram que he
anat a cercar aigua al torrent.
De nou a la baixada he entrat en el bosc, molt bé ha anat
lliurar-me del sol, encara que la temperatura avui era ideal. Finalment he
arribat a la zona d’aparcament, a on com quasi cada dia m’he tirat al riu,
davall un pont que hi ha quasi dos metres de profunditat, amb un aigua fresca i
neta, aprofitant per fer una cerveseta i donant per acabat el cicle a les valls
Occidentals per aquest viatge.
En resum, ruta d’anada i tornada, amb un desnivell acumulat
de 950 metres, de una distància de 11 quilometres, realitzada en 4 hores i
mitja comptant aturades.
Assistent: Tomàs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada